Raça Merens

Un cavall Merens sota el cel del Pedraforca

Haras , un Merens del Pedraforca

El Cavall de Merens, l’anomenat «Príncep Negre de l’Ariege», es remunta a la nit dels temps en els Pirineus. Actualment és una raça protegida a França, on ha aconseguit sortir del perill d’extinció. També hi resten exemplars a Andorra i a Catalunya, i avui en dia es poden trobar cavalls de Merens a Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Tunísia, l’Índia, etc.

Forma part d’un grup de Cavalls Ibèrics, conjunt de races de cavall originàries de la Península Ibèrica, que responen al prototip de cavall barroc (terme que defineix als cavalls robustos però àgils que vénen dels antics cavalls de combat de l’Edat Mitjana), i la seva domesticació es remunta a la colonització grega.

Concretament, el Cavall de Merens és un cavall rústic però sobretot és un cavall polivalent, pot passar del TREC (Tècniques de Rutes Eqüestres de Competició) al bast (càrrega), passant per la ruta, el passeig, el carruatge o la feina del camp.

El seu potencial d’utilització és il·limitat, amb una seguretat i una calma que tothom aprecia. El peu segur a la muntanya i la seva docilitat en fan un cavall que sap conquerir a tothom, des del nen que s’inicia, fins a l’adult amb la passió per les rutes salvatges.

Característiques del Cavall de Merens:

Cavall MerensAltura mitjana: 1,45-1,50 m.
Pelatge: negre. Els pollins, en néixer, són negres, gris platejat o color cafè amb llet.
Crin: abundant, dur i sovint cresp.
Cap: expressiu.
Coll: de llargada mitjana, ben orientat.
Pit: ben obert
Esquena: mitjanament llarga i amb suficient pendent.
Creu: força prominent i allargada enrere.
Llom: ample i ben anivellat.
Ronyonada: en línia.
Gropa: arrodonida.
Reconeguts com a Raça des del primer de gener de 1998.

Pel que respecte a la nostra experiència, voldríem destacar que és una raça que encara conserva la seva rusticitat i l’adaptació al medi. El seu metabolisme està adaptat a la vida en llibertat, seguint el ritme de les estacions. Concretament els nostres cavalls viuen tot l’any a sol i serena, solament a recer de boscos i raconades.

Això comporta que durant les estacions càlides acumulin les reserves que els hi serviran durant l’hivern, quan la neu i el fred facin que escassegi el menjar. Són supervivents nats, i en la seva alimentació d’hivern hi pot entrar de tot: farigola, esbarzers, matolls, boixos, aglans, fulles seques…

Així com les temperatures de les valls dels Pirineus a pic d’hivern (de 10º a 20º sota zero) són ben suportades amb el gruix del seu negre pelatge llarg i consistent, també cal afegir que són cavalls que entomen malament les altes temperatures estiuenques pròpies de terres més baixes i càlides. És important tenir-ho en compte si es preveuen rutes o excursions fora del seu habitat de muntanya i en èpoques de molta calor.